FCO. JAVIER CASTELLANO GÓMEZ

Músic professional. Director de la Banda de Benissanó. 

Benissanó

Fa unes setmanes vaig rebre una invitació per escriure unes paraules per a la revista digital El Mensaje en la Botella, i no siguent escriptor, com no ho soc, vaig aceptar el repte d’intentar transmetre a través d’estes línies alguns dels meus pensaments.

I el primer d’ells és el meu agraiment per la invitació. Es algo complicat per als que, com jo, ens dediquem professionalment a la música. Es deveres que també intentem transmetre als nostres oients i espectadors el que la música ens inspira, la música que tenim escrita en una partitura, inclús la música que el nostre cervell improvisa en un moment donat. Però també és cert que la música és un llenguatge universal, un idioma únic que ens servix per a comunicar sentiments, afectes, estats d’ànims a altres persones. I això ens ho facilita.

Una definició molt bàsica ens deia, quan començàvem a estudiar, que la música és “l’art de combinar els sons amb el temps”. I és cert, mitjançant els sons i la seua prolongació dins d’uns paràmetres rítmics, la música ens transmet diferents missatges segons siguen les seues dinàmiques i els seus tempos.

El mateix passa amb el llenguatge escrit, un text ens pot inspirar distints sentiments segons el seu vocabulari i el sentit de les seues frases. O el mateix passa amb l’expressió oral, un mateix discurs pot ser molt diferent segons el to, l’énfasi, actitut o vocabulari que gaste l’orador. Tot es comunicar, pero a la meua forma d’entendre, poques ho fan com la música. Qui no recorre a la música per a evadir-se? o per a relaxar- se? o per a inspirar-se? Crec que la gran majoría ho fem.

I com ho han intentat durant dècades, milers i milers de músics a lo llarg de la Comunitat Valenciana? Formant part de les agrupacions musicals, i especialment ací, a la nostra comarca i la nostra comunitat, de les nostres Bandes de Música.

Jo em considere sempre un músic de banda, en totes les seues facetes, músic, director, directiu, soci, espectador… Tots tenen el seu lloc i la seua importància dins de la vida i història de la seua banda.

Al igual que en la pràctica totalitat dels pobles de la nostra Comunitat, al meu poble, Benisanó, també va naixer una banda de música fa, enguany, 160 anys. El 17 de Març de 1861 naixía una de les bandes civils més antigues de la Comunitat Valenciana, que després de varies denominacions, una escisió en dos bandes ( la Unió Musical i La Primitiva) va tornar a reorganitzar-se fa 80 anys, l’1 de Novembre de 1942 amb l’actual denominació, Societat Musical La Familiar. Decenes de premis i distincions omplin el seu historial des dels primers certàmens guanyats als anys 30 del segle passat.

Una societat musical que és decana de les asociacions a Benisanó i de la que han format part centenars de músics. I ixa és l’auténtica gran riquea de les bandes: ser instrument que aglutina en torn a un mateix objectiu a persones de diversos pensaments, ideologíes. Un objectiu comú de fer música, cultura, representar a la seua societat i sobretot al seu poble, deixant de costat qualsevol altra diferència.

El músic amateur, el músic de banda professional, el músic que estudia al conservatori té en la seua banda, el instrument perfecte per a demostrar el seu sentiment particular cap als demés, aunant sons i melodíes. Més encara, té la banda com a autèntica xarxa social, sense cap necessitat d’altres xarxes socials digitals. Contacte personal i directe. Fent equip amb altres per a conseguir reptes comuns.

I un poble té en la seua banda com a la millor embaixadora, la millor forma possible de vertebrar a persones de tota índole: xiquets, joves, majors, vells, mestres, advocats, científics, obrers o llauradors. Tots son u i tots formen part de l’expressió cultural més vertebradora de les que conec. Una Banda que aporta alegría i música a actes festius, a festes patronals, solemnitat a les processons o inclús aflora sentiments a soterrars. La versatilitat i el servici de les bandes als seus municipis es innegable i algo que, en la meua opinió, mai es deu deixar de tindre en compter i de cuidar.

Si ja de per si, pertanyer a una banda supossa un esforç i sacrifici als seus músics, que han de dedicar el temps lliure que els deixa les seues obligacions, la situació actual de les bandes a causa de la maleïda pandèmia actual encara és molt més complicada.

Les bandes han tingut i segueixen tinguent que sobreviure a temps de confinaments, de situacions sanitàries que han impossibilitat portar a cap la seua llavor cultural. Indubtablement, a moltes els ha supossat dificultats económiques perque no oblidem mai que les bandes subsistixen de poder oferir la seua música. Per això les bandes s’han reinventat amb concerts en formats reduïts, fent ús inclús de les possibilitats que oferixen les reds socials i apanyan-se-les per a poder assajar en condicions que les recomanacions sanitàries han permés en cada moment.

I si, la banda del meu poble, La Familiar, també ha intentat mantindre la seua activitat amb concerts amb plantilles reduides i a l’aire lliure, amb muntatges de videos durant el confinament per a que els veïns no deixaren de poder escoltar a la seua banda.

La pandèmia continua posant obstacles a totes les bandes que els dificulten cumplir el seu paper, pero els ciments d’estes bandes, la lleialtat dels músics amb les sues bandes, el treball desinteressat de les juntes directives i l’orgull que estes bandes suposen per a cada poble, van a fer possible que quan tot passe, cada una de les bandes alcen el vol amb més força. Ahí estarà la banda del poble i els seus músics.

Les bandes son necessàries, han cumplit sempre amb el seu paper lúdic, educatiu, formatiu i cultural i estic segur que quan tot açò passe, seguiran cumplint el seu paper vertebrador com cap altre vehicle ho podría fer.